Prohibit Treballar
By Flipaisimo on Wednesday, March 19 2008, 11:59 - Permalink
This post is also available in: English Spanish Scottish Gaelic
Relax… (Foto: Rasso)
Durant les primeres setmanes de març mitja Europa ha exercit el seu dret a la vaga. A mi em sembla fatal; no perquè reclamin els seus drets sinó perquè estic convençut de que l’ésser humà no hauria de treballar. La famosa frase “el treball dignifica l’home” ja ha caducat. Benvinguts a l’era de la contemplació, amics.
Són per cas menys dignes aquelles persones que no treballen? Si volgués, l’home ja no hauria de treballar, mai més. Els governs haurien de ser capaços d’organitzar les nostres vides de manera que fos la tecnologia la que produís i organitzés per nosaltres, de manera que tots tinguéssim accés a les nostres necessitats bàsiques. Durant molts anys l’espècie humana va sacrificar la seva vida en mines de carbó, en plantacions de cotó, en laboratoris i biblioteques, i tot això ha de tenir ara una recompensa: el simple goig de la contemplació.
Alemanya i Espanya mostren les xifres d’atur més elevades. En el país germànic, els transports es van col•lapsar. Que fàcil que seria si els autobusos i tramvies anessin sols! (no és cap utopia). A Madrid tampoc han funcionat els transport, ni la neteja; ni tan sols els serveis funeraris! Tots aquests són serveis que podrien fer les màquines: des de la recollida d’aliments, fins a la construcció d’edificis.
Temps moderns
El cinema ens ha deixat clar qui eren aquells que no volien treballar. Amb la seva obra mestra “Temps moderns” (1936) Charles Chaplin filmà un al•legat a favors dels obrers però en realitat, sense adonar-se’n, estava enaltint l’oci en estat pur. Des de la primera seqüència de la pel•lícula, en la que utilitzen el pobre Chaplin com a conillet d’índies per a provar una màquina que permeti als treballadors menjar sense deixar de treballar, fins a les escenes de les manifestacions, Chaplin es troba sempre desubicat, descol•locat. El personatge pateix en aquests moments de la pel•lícula. En canvi, quan es troba a la presó, tirat al carrer o vivint en un casot ple d’humitat, és quan és realment feliç.
Molts crítics de cine la consideren la millor pel•lícula obrera de la història, juntament amb “La Vaga” (1924) de Sergei M. Eisenstein, la qual encara no he tingut l’oportunitat de veure. Però insisteixo, Chaplin, el que fou un reconegut comunista lluitador per la igualtat de classes, en realitat el que volia era que totes les classes s’ho passessin bé.
Chaplin caminava per la vida amb un somriure. Vivia alegre, passejant, sense molestar a ningú, amb l’única perversió de ser feliç, i de comprar-li flors a la seva estimada, Paulette Goddard, que borda una genial actuació –i que sorprèn el tret actual del seu rostre fins i tot avui en dia, 70 després. Tot el contrari que el decadent protagonista de “Los lunes al sol” (una altra bona pel•lícula sobre l’atur i la desesperança) magníficament interpretada per Javier Bardem, el qual repta a través dels seus dies més que viure per la seva existència.
I mentre em cago en la societat de l’esforç de Sarkozy i Cia., els deixo amb una de les millors escenes de “Temps Moderns”. Gaudeixin-la, obscenament ociosos!
Traducció: Emma Batllori
Foto: Temps moderns: “Just in case someone…” (flickr)
Alemanya i Espanya mostren les xifres d’atur més elevades. En el país germànic, els transports es van col•lapsar. Que fàcil que seria si els autobusos i tramvies anessin sols! (no és cap utopia). A Madrid tampoc han funcionat els transport, ni la neteja; ni tan sols els serveis funeraris! Tots aquests són serveis que podrien fer les màquines: des de la recollida d’aliments, fins a la construcció d’edificis.
El cinema ens ha deixat clar qui eren aquells que no volien treballar. Amb la seva obra mestra “Temps moderns” (1936) Charles Chaplin filmà un al•legat a favors dels obrers però en realitat, sense adonar-se’n, estava enaltint l’oci en estat pur. Des de la primera seqüència de la pel•lícula, en la que utilitzen el pobre Chaplin com a conillet d’índies per a provar una màquina que permeti als treballadors menjar sense deixar de treballar, fins a les escenes de les manifestacions, Chaplin es troba sempre desubicat, descol•locat. El personatge pateix en aquests moments de la pel•lícula. En canvi, quan es troba a la presó, tirat al carrer o vivint en un casot ple d’humitat, és quan és realment feliç.
Molts crítics de cine la consideren la millor pel•lícula obrera de la història, juntament amb “La Vaga” (1924) de Sergei M. Eisenstein, la qual encara no he tingut l’oportunitat de veure. Però insisteixo, Chaplin, el que fou un reconegut comunista lluitador per la igualtat de classes, en realitat el que volia era que totes les classes s’ho passessin bé.
Chaplin caminava per la vida amb un somriure. Vivia alegre, passejant, sense molestar a ningú, amb l’única perversió de ser feliç, i de comprar-li flors a la seva estimada, Paulette Goddard, que borda una genial actuació –i que sorprèn el tret actual del seu rostre fins i tot avui en dia, 70 després. Tot el contrari que el decadent protagonista de “Los lunes al sol” (una altra bona pel•lícula sobre l’atur i la desesperança) magníficament interpretada per Javier Bardem, el qual repta a través dels seus dies més que viure per la seva existència.
I mentre em cago en la societat de l’esforç de Sarkozy i Cia., els deixo amb una de les millors escenes de “Temps Moderns”. Gaudeixin-la, obscenament ociosos!
Traducció: Emma Batllori
Foto: Temps moderns: “Just in case someone…” (flickr)
Flipaisimo
Emma
Comments