Un eurodiputat danès ha estat el més modern de la comissió parlamentària que decidia sobre aquest assumpte, demanant als seus companys que votin a favor de la publicació de l’informe. En ell es reflexa com, part d’aquests diners han anat a parar a empreses treballadores de la fusta o a centres per a persones grans. Que generosos els nostres eurodiputats, preocupats perquè la gent gran no es senti solo, i pels boscos i la fauna europea...

L’informe també confirma que els nostres representants són tan esplèndids que han fet ingressos especials per Nadal als seus assistents per més de 20 vegades la quantitat permesa (per a fer-nos una idea, un assistent pot guanyar fins un màxim de 17.000 euros al mes). Però que curiós, també es diu que algunes nòmines d’aquests assistents estan domiciliades directament a les pròpies comptes bancàries dels eurodiputats.

Quina poca classe...No és que estigui indignat perquè ens robin els polítics, perquè un ja comença a acostumar-s’hi. Però almenys podrien fer-ho amb més elegància. Els hi demanaria que es deixessin de votacions i transparència, i que ens robin directament, sense caretes. O millor, els hi recomanaria que mirin aquesta pel•lícula i en prenguin nota. Els posaré només els títols de crèdit perquè es deixin seduir per les notes d’aquest piano trampós.




El cinema ha deixat lladres experts: els bandarres Ricardo Darín i Gastón Pauls a “9 Reinas”, la bella i compulsiva “Marnie”, o l’equip d’estrategs ”d’Ocean’s Eleven”, amb George Clooney al capdavant, són alguns dels meus favorits.

Però si hagués d’escollir un lladre, em quedaria sens dubte amb Robert Reford i Paul Newman autors d’aquell cop tan subtil. Molt ben vestits, Redfort amb les seves flors, Newman amb els seus cigarrets i barrets, més elegants i amb molt més estil que els nostres eurotimadors. Això sí que eren xoriços, de “pata negra”, que un fins i tot els hi agafa estima. En la ficció, és clar. Que no se n’oblidin aquests indesitjables de Brussel•les.

Cati Kaoe
Xoriços lliures per la ciutat

Sembla que la setmana ha estat de furts, alguns amb més gràcia que d’altres. Un diputat britànic, el conservador Boris Jonson, va confessar haver robat una cigarrera de la casa de l’ex-vicepresident iraquià Tarek Aziz, destruïda per les bombes després de la invasió. La policia li ha demanat que la torni però Jonson té a sobre la poca vergonya de justificar-se: “Emportar-se un estoig de cigarrets d’un tirà no és el mateix que emportar-se una estàtua de bronze de 2.300 anys d’antiguitat d’un rei agenollat de la dinastia acadiana”. Jo crec més aviat que si no et vas emportar l’estàtua és perquè no et cabia a la butxaca... Tot i que, segons ha declarat al diari “The Daily Telegraph”, es tractava únicament d’un petit souvenir. Jonson no es va poder conformar amb una postal típica de Bagdad, aquelles de les misèries dels carrers, les cases destrossades i els cossos estesos al carrer. Dóna la casualitat a més, que el Sr. Jonson competeix per l’alcaldia de Londres, i veu en això una conspiració política. En qualsevol cas, si passen per la capital britànica, vagin en compte, tanquin les cremalleres de les seves bosses i vigilin les seves butxaques!

Quins moments més alegres que ens fan passar. En fi, tant de riure no pot ser bo. Perquè se’ls passi una mica el bon humor, els deixo amb el pitjor lladre de la història del cine. Millor gaudir-ne en la ficció i no en la realitat.



>Traducció: Emma Batllori