Cada final d’any em faig la següent reflexió: Què va ser pitjor? L’any en sí o algunes de les pel•lícules que vaig tenir la mala sort de trobar-me en el camí? A l’única conclusió a la que arribo és que l’any que acaba de morir el feren en gran part les pel•lícules que veiérem, i elles tingueren també part de culpa en el seu èxit o en el seu fracàs.

Potser aquella seqüència tan punyent, aquell diumenge plujós en el cinema, ens va fer conscients de que tot pot ser pitjor. Potser aquella comèdia que varem veure el dia següent del desengany, ens va refrescar un mal dia. Potser aquell diàleg a la platja, al capvespre, entre els dos protagonistes principals, ens va tocar en el més profund de la ferida.

La pitjor pel•lícula de l’any 2007, “Els 4 fantàstics i Silver Surfer” , és un exemple d’aquella simbiosis de la que parlava al principi. Ho sento, vull que pateixen tal com ho vaig fer jo, i aquí va un resum (amb música hortera inclosa) del cinema més desastrós que s’ha fet en aquest any ja difunt (que en pau descansi...). Mirin-li el costat bo: s’estalvien de veure la pel•lícula sencera.



I el semblant dels Quatre Fantàstics amb la realitat és esgarrifós. Sens dubte, la patètica Torxa Humana és clavada al millor cowboy de l’Oest: George W. Bush, que amb els seus superpoders piròmans va cremant tot allò que toca. Va cremar Afganistán, socarrar Irak. Esperem que el poble yanki, que el 2008 celebra eleccions, no li demani un remake al partit republicà, a Iran o Síria, per exemple. El personatge invisible de Jessica Alba és ben igual a Ban Ki-Moon, i no pel seu bell bust ni per la femenina manera de caminar precisament, sinó per la capacitat de desaparèixer i fer-se invisible quan més se’l necessita, com en la Conferència de Bali sobre el Canvi Climàtic, o al condemnar l’assassinat de Benazir Butto, per posar algun exemple recent.

Supersarko No em negaran que Hugo Chavez és pastat a “La Cosa”, amb el cap igual de dur i quadrat. Els seus somnis socialistes xoquen amb amistats perilloses que fa al llarg del camí, com l’homòfob iraní o el subnormal nicaragüenc. I per últim, però en primer lloc, no dubtem que Mr. Fantàstic és l’anàleg de Nicolas Sarkozy. Amb els seus superpoders elàstics, Supersarko és capaç d’estirar els braços i salvar a la humanitat, alliberant hostatges al Txad i a Colòmbia, al mateix temps que salva a França de la rèmora 68, i a la vegada que fa l’amor amb Carla Bruni. Un veritable superhome, la vida real del qual (i la de tots els francesos) sembla elaborada per un grup de guionistes americans en vaga.

Quins artistes aquests polítics! Estan fets uns actors nats, i sense ni tan sols assajar el seu paper han estat capaços d’aconseguir un pel•lícula fins i tot més desastrosa que la que hem vist als cinemes. Aquesta pel•lícula és, per desgràcia, la història de la nostra vida i hem hagut de pagar l’entrada per collons.

Irònicament, la que ha estat en la meva opinió la millor pel•lícula de l’any, no té, per sort, cap protagonista de carn i ossos. A “Persépolis” , la protagonista és la il•lusió i l’alegria d’una nena de paper, en blanc i negre, que lluita per ser feliç, entre les bombes, els amics de la infància, la immigració, el rebuig i l’amor de la seva família. Tan de bo el 2008 ens prepari més històries de paper, i menys superherois.



Traducció: Emma Batllori Badia